publicidad

dilluns, 30 de novembre de 2009

Jazmin


Se baño con agua de rosas, froto cada una de las partes de su cuerpo pensando en él.
Acaricio muy suavemente, y despacio, todas las zonas donde deseaba sentirle. Después seco su piel, su cabello… Hidrato todos los poros despiertos ya entonces, de aquella piel canela; el aceite de jazmín, penetraba en ella, tan fácilmente que repitió el ritual.
Olía a Jazmín…
Se vistió despacito, pensando en cada una de las prendas que pondría en su cuerpo.
Escogió colores claros. Una blusa india de algodón, sus hombros quedaban descubiertos, le parecía que era un tipo de ropa tremendamente femenina, la cual no mostraba, simplemente insinuaba… El cuello quedaba libre, nada interrumpía un posible acercamiento de aquellos labios que tanto deseaba.
Minima expresión de ropa interior, solo cubría una parte de ella, aquí no escogió el color claro, el negro era el adecuado.
El pantalón era azul claro, gastado por su uso, le hacían sentir la dulzura del tiempo pasado, y eso se mostraba al andar. Eran de tela tejana, y solo cubrían sus piernas hasta la rodilla, quizás cuando andaba tapaban un poco la rodilla, pues en cada movimiento
de la cadera, el pantalón que no se ajustaba al cuerpo, se deslizaba mostrando las tiras del tanga. Siempre le gusto andar descalza, por eso sus zapatos nunca eran cerrados;
hoy llevaría esas sandalias, de solo una tira, eran tan simples que al llevarlas se olvidaba que las llevaba, el suave ruido que hacían los cascabeles del tobillo, le hacían estar segura de tener los pies vestidos, y por supuesto el esmalte negro de sus uñas.
Su pelo largo y rizado, todavía húmedo de jazmín, se resistía a ser a ser atado, quizás por eso le costaba secarse.
Nueve anclajes rozaban su piel; seis pulseras, cinco acompañando al corazón en la muñeca izquierda, una en el tobillo derecho… tres anillos en el pulgar izquierdo.

Llego el momento, él se acerco… la abrazo, la mantuvo unos segundos hacia él; y susurro muy flojito, pero todo el cuerpo de ella temblo, me encanta este olor…
Àngels

dissabte, 21 de novembre de 2009

Lágrimas de Princesas



Las lagrimas de princesas
están muy solicitadas.
Buscadas en el mundo entero,
durante largo tiempo
las caravanas cruzaban
mares y desiertos para comerciar con ellas.
Son utilizadas como tinta simpática,
y con ellas se escriben
las canciones más dulces,
los poemas más bellos,
las cartas de amor más apasionadas.
Para las cartas de ruptura
y de insultos, se deben
utilizar las lagrimas de cocodrilo.

* Princesas olvidadas o desconocidas

divendres, 20 de novembre de 2009

Borderline-personality


Por favor no te rindas el después es peor, si lo haces…
Cuando lo necesites cuenta con mi abrazo.
Ella me dijo que he de esperar...

borderline-personality

dijous, 5 de novembre de 2009

L'estel de la Maria

Era un dia fred d'hivern però, tot i tenir al jardí una temperatura propera als deu graus sota zero, desitjaven sortir fora per gaudir de l'espectacle en tota la seva magnitud. S'havien de conformar, però, a mirar des de la finestra.
 Ei! No m'estiris del cabell! Em fas mal!
 Si t'apropes tant, amb el baf que deixes al vidre no puc veure les estrelles!
Tenien la mirada perduda en aquell cel fosc puntejat d'estels. La nit era tranquil•la, i l'absència de núvols combinada amb la lluna nova cedien el protagonisme a tots i cadascun d'aquells puntets de llum. Les nenes els admiraven des del saló de casa.
 Són somnis que s'han de complir.
La Lorena i la Maria no es van adonar de l'entrada del pare a l'estança. Ho va fer per assegurar-se que hi havia encara prou llenya a la llar de foc com per escalfar l'habitació un parell d'hores més, però la visió de les menudes barallant-se per descobrir nous dibuixos al firmament el va captivar. No va poder evitar quedar-se dret uns minuts mirant embadalit el joc, fins que va decidir sumar-s'hi.
 De veritat, pare?
 Si. Us ho dic de veritat. Cadascuna de les estrelles és un desig per complir de totes les persones que hi ha en el món. Si una persona arriba a aconseguir un dels seus somnis, el seu estel s'apaga. I quan et marques un nou objectiu a la vida, o tens un desig que t'omple el cor, un de nou hi apareix.
 I per què n'hi ha de més brillants que d'altres?- la Maria era insaciable. Ho volia saber tot. Sempre.
 Aviam... Els experts no es posen d'acord sobre això. Hi ha un parell d'estudis predominants... - era arriscat inventar històries per la Maria. Havia de quedar convençuda amb l'explicació – Uns diuen que la intensitat depèn de la proximitat de que es faci realitat el somni. Quan més a prop hi ets d'aconseguir-lo, més llum té el teu estel.
 I l'altra?
 Té veure amb la bellesa i la bondat del desig. Els anhels preciosos són aquells que destaquen per sobre de la resta.
En Josep seguia desgranant la seva gran teoria sobre els desitjos i els estels, fins al punt que estava gairebé tan emocionat com les dues germanes. Es va adonar de seguida que el segon estudi sobre la lluminositat era el que havia calat fons a la Maria, i se'n va aprofitar. Explicava que els desitjos més bonics i més intensos dibuixaven constel•lacions al cel i que aquests sempre brillarien perquè moltes persones al món participaven d'ells. També va parlar dels estels fugaços, que representen aquells somnis que s'estan complint en el mateix moment que la seva estela creua el cel. La Lorena va intentar prendre el pèl al seu pare preguntant pels de llum vermella que es mouen i fan pampallugues.
 Aquests són els desitjos dels passatgers d'un avió de veure aviat les persones estimades a la seva destinació. - li va respondre picant-li l'ullet.
Aquella nit, la Maria va somiar amb una estrella en concret: la que va creure que era el seu somni i que desitjava que es fes realitat més que cap altra cosa. Es va imaginar muntant una gran medusa i viatjant sobre ella cap a l'espai, acompanyada de la seva germana. Totes dues portaven unes xarxes caçaestels. Les utilitzaven per atrapar els somnis, retenir-los una estoneta per esbrinar de què estaven fets i després deixar-los anar. Van trobar històries precioses, d'altres no tant, però la gran majoria de desitjos eren plens de bondat i això les va fer felices. Tot d'una, la Lorena va avisar la Maria. “És hora de tornar!”. Però la petita de les germanes no volia marxar d'allà sense saber del cert si aquell estel tan lluminós era el seu somni.
Es va acostar lentament, sense por però una mica enlluernada per la intensitat d'aquell anhel. El seu cor es feia més i més gran com més a prop estava d'aquell desig. Fins que hi va arribar. No va ser necessària la xarxa. Els seus ulls es van acostumar a aquella llum tan potent i va poder veure i comprovar que, en efecte, era el seu somni. Però el compartia amb algú que curiosament tenia un semblant estranyament familiar i, alhora, desconegut. També va descobrir quelcom d'especial: tot i acabar-se fent realitat aquell somni, aquella llum mai s'apagaria perquè era una guia de somnis. La seva força i intensitat l'havia convertit en un far de referència que tothom admiraria.
La Maria mai va recordar aquell somni, aquell viatge meravellós. Tot i així, des de ben petita mira aquell estel, l'estrella polar, mentre es pregunta per què déu brillar tant. I per què el seu cor batega tan fort les nits de lluna nova admirant el seu somni. El seu més gran desig.

http://blog.chiquimedia.org/
MARC Novembre 2009
El Jurat del premi literari “Alella a Isidre Pòlit – Premi relat curt d’astronomia – VI edició” es complau en informar-vos que la vostra obra ha estat escollida com a accèssit.
http://uncamidelletres.blogspot.com/

Novia Mojada, Novia afortunada ... o qué?

Os preguntareis por que llevo tantos días sin conectar. (o no)
Bien el motivo es claro, explicito, concreto y lo voy a contar.
No daré nombres, fechas o lugares , para demostrar que ya no hay rencor en mí desde el día de hoy.
Lo que sucedió el pasado 24 de Octubre, a las 10h de la mañana, en la iglesia de Santa Lucia de Barcelona… Está completamente olvidado.

ALBERTO MARSANS LOPEZ si lees el mensaje, que sepas que tenia unas fotos del día más feliz de nuestras vidas, y sabiendo que te haría ilusión tenerlas, decidí ponerlas en este medio que va rápido y veloz, como tú saliendo el domingo de Santa lucia.
Como veras ya esta olvidado y sin rencor alguno; por este motivo no pongo nada que te comprometa.

Bien el motivo de no aparecer estos días es por un resfriado, me moje un día de lluvia.


* La historia no me ha sucedido, siento los que se han sentido “dañados”moralmente.Pero mantengo el blog,ya están las películas Americanas para vendernos un final feliz.
Has pensado las veces que la vida te ha dado golpes de este tipo o más gordos? Seguro que si has querido los has superado!. Yo lo he hecho, y me niego a decirme pobreta… Siempre que ha llovido, después ha escampado.
Haz un cambio de mente, e intenta animarla.